De les lectures d’aquest Dijous Sant, ressonen en mi alguns elements comuns: per dir-nos avui . Quina bona nova se’ns anuncia?
El pas de Déu en la nit: «Jo passaré aquesta nit per la terra d’Egipte» (Ex 12,12). «El Senyor Jesús, la nit que havia de ser lliurat» (1Co 11,23b); la perícopa següent al rentament dels peus conclou dient: «era de nit» (Jn 13,30b). Els deixebles van sentir el pes d’aquella nit, de les seves pròpies foscors, dubtes i incomprensions. Tanmateix, aquella nit va ser escenari de la victòria de Déu; i, astronòmicament parlant, aquella nit s’il·lumina amb una lluna plena (de l’equinocci): «Ja no hi ha nit, tu ets llum». Una vegada més, Déu ens mostra que res no queda fora d’ell. Déu «salta» les nostres nits; també allà arriba el seu amor, la seva presència: «ni la foscor és fosca per a tu, la nit és clara com el dia».
El sopar: En l’èxode, Déu demana que mengin de pressa, potser recordant-los la condició de la qual havien de ser alliberats. Recordo un frare que, quan li preguntàvem què ens caracteritza o distingeix com a congregació, responia amb gràcia: «menjar de pressa». Així és com avui molts dels qui treballen tota la jornada —d’alguna manera dominats pel temps, per la pressa, per anar amunt i avall— solem menjar d’aquesta manera i després ens hi acostumem. Que aquest menjar de pressa no sigui l’esclavitud de l’activisme, de l’individualisme, de no delegar, d’una missió no compartida…, sinó que sigui una pressa salvadora, perquè «l’amor de Crist ens empeny» i perquè estem en sortida, caminant com a poble.
En la travessia de l’èxode, els relats que segueixen la Pasqua continuen mostrant detalls potents i eloqüents. Déu respon a la seva manera. Quatre-cents trenta anys d’espera (Ex 12,40), com per calmar l’ansietat dels nostres temps. I quaranta anys més donant voltes pel desert. A més, els fa anar pel camí més llarg perquè no tornin enrere (Ex 13,17). Sembla que tenien raó de queixar-se: què volia Déu?, quin era el sentit? No és fàcil comprendre els camins del Senyor: «el que faig ara no ho entens, ho entendràs més tard». Només ens queda la confiança que hi ha un pla, una terra promesa, una aliança, una vida nova i plena que es fa realitat a la manera de Déu.
En el Nou Testament, aquest sopar és memòria, és presència i és per a tothom. Sant Pau insisteix en la manera digna de participar en el Sopar del Senyor. En aquest context, el gest del rentament dels peus és un gest profètic sense paraules, que evoca entrega i humilitat. Judes i Pere demostren que no han entès res del messianisme que Jesús vol ensenyar-los. Cap dels dos no vol que el seu mestre s’abaixi. Tots dos —i els altres en silenci— no comprenen el que fa Jesús. Ell s’identifica sempre amb l’últim; el seu lideratge és des de baix. També avui és difícil d’entendre en una mentalitat d’èxit.
La kénosi: apareix en tota la litúrgia d’aquest dia. Déu s’abaixa fins on és el poble oprimit. Jesús es posa als nostres peus, s’agenolla davant nostre. Es fa servent, es despulla de la seva condició…, «s’humilià fins a sotmetre’s…». Però sap qui és. La seva manera de fer ens recorda la paradoxa del Regne de Déu: «el qui s’humilia serà enaltit; el qui mor viurà; el qui perd la seva vida per mi la trobarà»… Jesús ens mostra el camí invers, un nou ordre, un nou lideratge, la revolució de l’amor.
Penso en el poema de Pere Casaldàliga: «El meu cos és menjar. Eucaristia fraterna i subversiva»; una taula compartida com a germans, sense distincions, categories ni rangs. En la mateixa línia de Sant Pau: jueus, grecs, esclaus, senyors, rics, pobres… en «unitat de classes»; aquest és el veritable Sopar del Senyor. Quant ens costa avui entendre i viure això; deixar fora rebel·lies, egos, orgull, triomfalismes, complexos de superioritat. Tan bon punt sentim que se’ns rebaixa, reaccionem; no suportem que passin per damunt nostre, volem posar al seu lloc aquells que gosen posar-nos per sota. Eucaristia fraterna i subversiva, d’un Déu mans i humil de cor.
Ser deixebles de Jesús és anar contracorrent, fins i tot contra nosaltres mateixos; és doblegar-nos per un bé més gran, perquè això té llavor de transformació, en silenci, des del petit, o en la nit. Només els senzills, els humils, els pacífics, els lliures, els «benaurats»… poden entendre i viure des d’aquesta lògica.
En aquests dies ha aparegut a les xarxes que s’està gravant la sisena temporada de la sèrie “The Chosen”. Les publicacions mostren què ha significat per als actors i el seu director reviure cada moment de la passió de Jesús; ho han sentit en la pròpia carn. Escoltar tantes vegades aquestes lectures pot fer-nos caure en la temptació de banalitzar el seu missatge, acostumar-nos-hi, sentir-ho com el de sempre: «què ens diran de nou?»; i més sabent ja el final. Som avui els seus deixebles; situem-nos en algun racó, rebem aquest misteri d’amor amb un cor que s’estremeix. Visquem aquesta Setmana Santa com la primera vegada, com a bona nova.
Gna. Patricia Contreras
Província Santa Rosa de Lima
