Tan bon punt comencem a parlar del sentit del temps, de la paciència necessària perquè el Regne pugui germinar, molts se senten temptats de caure en una forma d’indiferència espiritual, perquè pensen que n’hi ha prou de deixar que les coses segueixin el seu curs i que, al capdavall, tot acabarà arreglant-se. Tanmateix, l’actitud de Crist és ben diferent. Ell coneix el pes de la nostra condició humana. Sap com és de lent el nostre camí i fins a quin punt cal reprendre una vegada i una altra la tasca. Però aquesta acceptació, plena d’amor, del que som té com a contrapartida el desig urgent de veure’ns compromesos des d’ara mateix en la bona direcció. És amb un profund sentit d’urgència que crida els seus deixebles a posar-se immediatament en camí. Si aquest camí és llarg, encara hi ha més motius per fer sense demora l’elecció radical que s’imposa. Els nostres retrocessos i les nostres aturades pel camí no han de posar mai en qüestió aquesta elecció; aquesta és la invitació urgent d’aquest diumenge.
És precisament aquesta elecció radical la que posa en relleu la primera lectura, extreta del primer llibre dels Reis (3, 5.7-12). El rei Salomó acaba de pujar al tron d’Israel; Déu se li apareix en somnis i el convida a demanar allò que desitgi. En lloc de demanar riqueses, una llarga vida o la mort dels seus enemics, Salomó demana «un cor atent». Aquesta humilitat agrada a Déu, que li concedeix la saviesa necessària per discernir el bé del mal, així com tota la resta per afegidura. Per a nosaltres, això és una invitació a orientar les nostres pregàries cap a la recerca de la voluntat divina. El salm 118 (119) prolonga aquesta mateixa súplica celebrant l’amor per la Paraula i per la llei de Déu. Així, el salmista proclama que els preceptes divins són més valuosos que l’or i la plata, perquè seguir la llei de Déu és un do que protegeix l’home i esdevé per a ell una autèntica font de felicitat i de saviesa.
Sant Pau, en la carta als Romans (8, 28-30), reforça aquests dos textos recordant que «tot contribueix al bé dels qui estimen Déu», perquè, en veritat, l’amor de Déu és el veritable tresor que ens precedeix i ens acompanya. A més, ens revela que la culminació del designi de Déu és que siguem «conformats a la imatge del seu Fill».
Finalment, l’Evangeli segons sant Mateu (13, 44-52) posa en relleu aquesta recerca de Déu mitjançant les paràboles del tresor amagat en un camp i de la perla de gran valor. El que en retenim és això: trobar el Regne del Cel exigeix fer una elecció radical. L’home que descobreix el tresor, igual que el mercader que troba la perla, ven tot el que posseeix per adquirir-la. Per això, quan descobrim el valor inestimable del missatge de Crist, tota la resta passa a un segon terme. Això demana un esforç de discerniment i el coratge de desprendre’ns de tot allò que és incompatible amb la vida cristiana.
Sense parar, dubtem a girar-nos veritablement cap a Déu. Demanem-li que ens ajudi a orientar decididament la nostra vida cap a Ell. Malgrat les nostres febleses, podrem reprendre el camí amb perseverança, convençuts que, al terme d’aquest recorregut, coneixerem la vida veritable.
Gna. Nathalie Dossou
Vicariat Sant Francesc Coll
