Lectures: Isaïes 45, 1. 4-6 | Salm 95 | 1 Tessalonicencs 1, 1-5b | Mateu 22, 15-21
De qui és la imatge que portes gravada en tu?
L’ésser humà d’avui busca saciar la seva set de pau i felicitat en la immediatesa de la tecnologia, els diners o les addiccions, lliurant a canvi la seva pròpia llibertat i dignitat. Sense adonar-se’n, esdevé dependent d’allò que consumeix enmig del soroll de la vida quotidiana. Davant d’aquest entumiment provocat per la cultura del consum, la tradició contemplativa dominicana ofereix el silenci i la pregària, no com una fugida, sinó com l’únic camí per recuperar la lucidesa i identificar amb honestedat qui modela realment els desitjos del cor.
Davant la dispersió del món, la Paraula de Déu d’aquest diumenge ens revela on resideix la veritable saviesa. A la primera lectura, el profeta Isaïes ens recorda com Déu actua al llarg de la història, guiant els esdeveniments per alliberar el seu poble, fins i tot orientant els passos d’un rei pagà que ni tan sols el coneixia. Déu es proclama com l’únic Déu de tota l’existència: «Jo soc el Senyor, no n’hi ha cap altre; fora de mi no hi ha cap déu.» Res ni ningú no escapa a la seva providència, i cap estructura de poder no pot atribuir-se el domini definitiu sobre la vida o el destí de l’ésser humà.
El salm 95 confirma aquesta veritat quan proclama amb fermesa: «Els déus dels pobles són no-res, mentre que el Senyor ha fet el cel.» Avui, aquests «déus dels pobles» han canviat d’aparença, però mantenen la mateixa pretensió. Són els ídols moderns: l’exigència excessiva de rendiment, l’aprovació dels altres, el plaer immediat i l’evasió a través de les addiccions. Tots prometen salvació i plenitud, però són ídols muts que acaben desgastant i esclavitzant la persona. Només Déu allibera; només Ell no consumeix l’ésser humà, sinó que el referma en l’amor.
Per respondre a aquesta presència de Déu enmig de les exigències quotidianes, sant Pau, a la segona lectura de la primera carta als Tessalonicencs, felicita la comunitat i destaca «l’activitat de la vostra fe, l’esforç del vostre amor i la fermesa de la vostra esperança», tot recordant que l’Evangeli actua amb la força de l’Esperit Sant. Una fe autèntica, lluny d’aïllar-nos, transforma la realitat social mitjançant obres concretes d’amor i la fermesa davant els ídols de cada moment. Fer vida aquesta crida significa defensar la dignitat humana amenaçada a la llum de la Veritat, unint contemplació i justícia.
A l’Evangeli de Mateu, Jesús supera el parany de la moneda de l’impost i sentencia: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu». Lluny de dividir la vida en dos regnes separats, estableix un principi radical: la moneda porta la imatge de l’emperador, però l’ésser humà pertany a Déu. Avui, la pregunta no és econòmica ni política, sinó espiritual: de qui és la imatge que portes gravada al més profund de la teva ànima?
Les coses del món imposen la seva empremta passatgera i ho exigeixen tot a canvi de ben poca cosa. Tanmateix, l’ésser humà no pertany a cap imperi ni a cap corporació, perquè porta impresa des de la creació la imatge del Déu viu. Lliurar la vida a Déu no restringeix la llibertat personal, sinó que allibera la persona de ser reduïda a un simple client o a un recurs consumible.
La invitació d’avui és mirar la vida amb valentia i no hipotecar la llibertat en favor d’allò que és passatger. Cal complir els deures en el món, però mantenint el cor com un santuari reservat exclusivament a Déu i examinant l’ànima per identificar allò que ens roba la pau. Més enllà de les possessions o dels aplaudiments, la veritable identitat rau a ser fills de Déu. Renovant cada dia aquesta decisió, som cridats a lliurar al Senyor allò que li pertany per dret d’amor: la nostra llibertat, la nostra vida i tot el nostre cor.
Gna. Karen Lorena Ramírez
Província Sant Martí de Porres
