“Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix”
Mt.22,34-40
Ja ens trobem a la recta final de l’any litúrgic, en aquest trentè diumenge de durant l’any. Les setmanes avancen i l’Església ens condueix progressivament cap al desenllaç de l’any, un temps de maduresa espiritual en què som convidades a fer balanç i a discernir què és veritablement important en el nostre seguiment del Senyor.
En aquest tram del camí, l’Evangeli va tancant el cercle de l’ensenyament de Jesús a Jerusalem. Diumenge passat vam escoltar com li paraven una trampa amb la moneda de l’impost del Cèsar, recordant-nos la necessitat de «donar a Déu el que és de Déu», és a dir, la nostra pròpia vida, que porta impresa la seva imatge. Diumenge vinent, el Senyor ens posarà en guàrdia contra la incoherència i les aparences, criticant aquells que qüestionen la manera d’actuar dels altres, però no mouen ni un dit per ajudar.
És precisament entre aquestes dues crides d’atenció que se situa la Paraula d’avui. Mirant enrere, ens podem preguntar: Hem posat l’amor al centre de la nostra rutina diària i de la nostra pregària, o de vegades ens hem desgastat amb preocupacions secundàries, tasques organitzatives o amb el simple compliment de les nostres obligacions?
El Mestre no es perd en discussions, sinó que ens assenyala la pedra angular de tota la nostra vida cristiana i consagrada: l’Amor. Però sabem prou bé que l’amor té el seu propi procés personal de maduració. Ja no estimem com quan érem joves. Aquells impulsos dels primers anys, plens d’entusiasme, de projectes per dur a terme i de la necessitat de manifestar els nostres sentiments, han anat deixant pas a un amor diferent: un amor que va a l’essencial, que ja no necessita gaires explicacions ni fer gaire soroll, sinó que es mesura per la fidelitat perseverant, per la presència serena i per l’acceptació madura de la vida i dels altres.
La primera lectura, del llibre de l’Èxode, concreta aquest manament d’una manera contundent: Déu escolta el clam de l’immigrant, de la viuda, de l’orfe i de qui està endeutat. Estimar Déu és absolutament inseparable d’acollir i tenir cura de la fragilitat humana. En la nostra societat espanyola d’avui, sovint accelerada i dividida, on tantes persones pateixen, l’Evangeli no ens demana grans gestes que estiguin fora del nostre abast, sinó la tendresa de les qui han après a estimar en les coses petites. Gràcies, Senyor, pel creixement en l’AMOR que has obrat en nosaltres!
Quan mirem el dia a dia de les nostres comunitats, ens hem de preguntar: Com vivim avui aquest amor madur? Reconeixem el rostre de Déu en la germana amb qui compartim sostre, acceptant amb paciència les limitacions pròpies de l’edat, de la malaltia o del desgast del camí? En la convivència quotidiana, el manament principal es tradueix avui en la capacitat d’acompanyar en silenci, de disculpar, d’agrair i de romandre senzillament al costat les unes de les altres.
Alhora, amb la perspectiva que ens donen els anys, el nostre cor continua bategant al ritme dels «immigrants» i de les persones vulnerables de la nostra societat? La nostra pregària, humil i fidel, és un canal d’intercessió constant pels sofriments del nostre món, o de vegades ens assetja la temptació de tancar-nos en nosaltres mateixes?
El manament també ens recorda que hem d’estimar el proïsme «com a nosaltres mateixes». En aquest procés personal de maduració de l’amor, sabem acollir amb pau la disminució de les nostres pròpies forces, estimar la nostra fragilitat actual i deixar-nos cuidar amb humilitat i gratitud?
Sant Pau lloava els tessalonicencs perquè, enmig de moltes dificultats, van conservar l’alegria de l’Esperit Sant i la seva fe ressonava arreu. En aquest tram de l’any litúrgic, encara que les nostres forces físiques ja no siguin les d’abans, les nostres comunitats madures i entregades continuen oferint un testimoni preciós: el d’un amor que ha resistit la prova del temps i s’ha tornat pur i transparent.
Gràcies, Senyor, per la pau i l’alegria que ens dones quan renovem el nostre SÍ. Ajuda’ns a estimar-te de tot cor i a manifestar el teu AMOR en la fidelitat de cada germana i en el lliurament de cada dia.
Gna. María Dolores Virgel
Província Rosa Santa Eugenia
