Estar preparats mentre esperem
A la paràbola evangèlica de les deu verges, totes esperaven el nuvi, però només cinc van portar oli de reserva per als seus llums. Al principi, semblava que totes feien el mateix. Totes esperaven trobar-se amb el nuvi, totes tenien llums i totes n’esperaven l’arribada. Tanmateix, quan el nuvi es va fer esperar més del que havien previst, es va fer evident la diferència en la seva preparació.
Això ens recorda que, en la nostra vida cristiana, no n’hi ha prou de començar bé. També és important aprendre a perseverar, sobretot quan les coses no passen tal com esperem. De vegades, comencem alguna cosa nova amb entusiasme. Tenim bones intencions, plans clars i el desig de donar el millor de nosaltres mateixos. Però, a mesura que passa el temps, el nostre entusiasme pot disminuir, les nostres responsabilitats ens poden cansar i allò que abans fèiem amb alegria pot convertir-se en part de la rutina. És aquí on es posa a prova la nostra fidelitat: no solament al començament, sinó també en els dies de cada dia, quan no hi ha res d’especial que ens encoratgi.
Hi ha un detall de l’Evangeli que em crida l’atenció: les deu verges van tenir son i es van adormir. Fins i tot les que estaven preparades van experimentar el retard. Potser vetllar no vol dir que ens hàgim de sentir sempre forts, atents o preparats en tot moment. Més aviat, vol dir preparar-nos abans i tot de saber quan ens caldrà aquesta preparació. En la nostra relació amb Déu, aquesta preparació es concreta en les petites coses de cada dia: la pregària, les nostres responsabilitats, les relacions amb els altres i les decisions que prenem fins i tot quan ningú no ens veu. Poden semblar coses senzilles, però, amb el temps, van configurant el nostre cor i mantenen viva la nostra fe.
La primera lectura, del llibre de la Saviesa, ens recorda que la saviesa es deixa trobar per aquells que la cerquen. Cercar-la requereix paciència i una actitud oberta a aprendre. No sempre ho entenem tot de seguida, ni sempre sabem quin és el millor camí a seguir. Però podem continuar cercant la saviesa de Déu en les situacions que vivim i deixar que guiï les nostres decisions. Estar preparats per al Senyor no vol dir tenir totes les respostes, sinó mantenir-nos disposats a escoltar, a aprendre i a deixar-nos guiar per Ell.
La segona lectura, de la primera carta de sant Pau als Tessalonicencs, ens recorda l’esperança que tenim en la resurrecció de Jesús. La nostra espera com a cristians no consisteix simplement a tenir por del desconegut o a preocupar-nos per quan vindrà el Senyor. Esperem amb esperança perquè creiem en Aquell que ha vençut la mort. Aquesta esperança dona sentit a la nostra fidelitat de cada dia, fins i tot quan passem per dificultats o no podem veure els fruits dels nostres esforços.
Potser el repte que ens planteja l’Evangeli és preguntar-nos què estem fent amb el temps que se’ns ha donat. És fàcil deixar per a més endavant les coses que considerem importants, pensant que sempre hi haurà una altra oportunitat. Podem ajornar la reconciliació, els gestos de bondat, una vida de pregària més fidel o fins i tot els canvis que sabem que necessitem fer. Tanmateix, la preparació per a la trobada amb el Senyor no és una cosa que puguem improvisar a última hora. Es va formant a poc a poc, a través de la manera com escollim viure cada dia.
Mentre continuem el nostre camí de fe, que aprenguem a ser fidels no solament quan tot és fàcil o quan ens sentim inspirats, sinó també quan els dies són ordinaris i l’espera sembla llarga. No sabem quan vindrà el Senyor, però podem escollir com viure mentre l’esperem. Que mantinguem els nostres llums encesos amb una fe alimentada per la pregària, enfortida per l’esperança i expressada en l’amor, perquè, quan arribi el Nuvi, ens trobi preparats per acollir-lo.
Gna. Clarizza Agmaliw, OP
