El llibre de l’Eclesiastès ens convida a reflexionar sobre la vida i a comprendre’n el sentit profund. Per a l’autor, tot és pura il·lusió, com voler atrapar el vent; vanitat de vanitats. No és pessimisme, sinó realisme. És una observació i contemplació directa del que passa a la vida. Saviesa que arriba al límit per connectar amb la profunditat de l’ésser i reconèixer que tot, fins als detalls més petits, depèn de Déu.
El salm 89 (90), per la seva banda, respon a aquesta primera lectura com a reflex de l’oració del poble d’Israel — expressió de l’experiència humana que es gira vers Déu. Què és l’home davant de Déu i Déu davant de l’home? Un ésser efímer com l’herba tallada, fugaç com la nit; per molt llarga que sigui la seva vida i per molt que s’hi esforci, tot és fatiga i vanitat. Per això el salmista demana a Déu seny, que mostri la seva compassió i que compensi les penes i les alegries amb el seu amor, en el qual l’ésser humà troba refugi, s’alegra i esclata de goig.
Sant Pau, al seu torn, afirma i desenvolupa la centralitat de Jesucrist com a Senyor de tota la creació, que incorpora tota persona humana de qualsevol raça o nació. Les seves paraules proclamen la salvació que és Crist, el qual allibera dels temors i les angoixes de la vida. L’exhortació és, doncs, a cercar els béns del cel, on hi ha Crist, i a allunyar-se del que és terrenal i ens separa d’Ell; a viure moralment com a mostra que els destinataris de la carta s’han desprès de l’home vell i de les seves obres, per revestir-se de l’home nou, que es renova a imatge del seu Creador mitjançant el coneixement.
Lluc, que escriu per a una comunitat de cristians majoritàriament pagans i allunyats geogràficament de Palestina — germans cridats a ser testimonis del pla alliberador de Déu al món, un pla basat en el poder de Déu que actua a l’Església com a nou poble de Déu a través de l’Esperit de Jesús — reforça la idea de viure segons aquest Esperit i no segons allò purament terrenal.
Amb paraules de Jesús, ens relata l’episodi d’un home que li demana al Mestre que digui al seu germà que reparteixi l’herència. Jesús utilitza una paràbola per fer-li veure que el més essencial és acumular tresors al cel i no a la terra; que és més important ser ric als ulls de Déu. Això no vol dir que estigui en contra de la riquesa o del benestar humà, sinó que el cor de l’home no s’ha d’aferrar a allò material; que la cobdícia i l’ambició no impedeixin el seu camí cap al Regne etern. Perquè l’home, en el seu afany d’acumular, perd el centre del vertader tresor, fatiga’s inútilment per la cobdícia, sense tenir present que no podrà endur-se res d’aquest món excepte les bones obres.
Si fem un breu recorregut per les lectures d’avui, veurem un fil conductor: des del cansament i la vanitat que ens mostra Qohèlet a l’Eclesiastès, passant pel salm 89 que reforça la idea de la brevetat i fragilitat de la vida humana; fins a la carta als colossencs que ens convida a una vida segons l’Esperit, en contrast amb la terrenalitat; i els ensenyaments de Jesús, que avui ens fan prendre consciència que la vida està a les mans de Déu — avui vivim, però demà no ho sabem. Per això no podem malgastar la vida, ni les forces, ni posar en perill les relacions humanes per coses materials que avui tenim o desitgem, i que aquesta mateixa nit se’ns pot demanar comptes de la vida, i no l’haurem viscuda per gaudir-la.
No cal anar gaire lluny, només cal encendre les notícies per veure i escoltar tot el que és capaç de fer l’ésser humà per cobdícia, ambició, fam de poder, aferrament als béns materials, a les aparences, a la banalitat. Quant mal es podria evitar si eduquéssim el cor, i quant de bé podríem fer si sabéssim compartir? Fins i tot aquells que no coneixen Déu, pel simple fet de compartir els béns, practicar la justícia i donar a cadascú segons la seva necessitat, ja obren una porta a la presència del Regne de Déu entre nosaltres.
Visquem, doncs, intensament cada moment de la nostra vida, valorant qui tenim al costat, contents amb el que tenim — no pas amb una mirada conformista, sinó amb un esperit desprès, compartit, fratern — que ens porti a viure la justícia, l’amor, el respecte, la pau i el compromís amb els altres, fent present el Regne de Déu, que no és menjar ni beure, sinó gràcia en l’Esperit Sant.
Caminem cap a l’home perfecte que és Crist, tinguem els mateixos sentiments que Ell, per tal de començar un canvi interior en cadascun de nosaltres, en les nostres comunitats i entre els nostres propers, i així estendre aquest canvi a les nostres obres, als nostres llocs de treball, a la societat i al món sencer. Una utopia? Potser. Però si el canvi comença en tu i en mi, ja és un pas cap a una vida nova. Siguem evangeli viu que la gent pugui llegir i descobrir-hi el Déu de Jesús — el Déu de l’amor.
Germana Marisol Barrios
Germana Dominicana de l’Anunciata
Comunitat de Luque, Paraguai
