Aquest diumenge, el Llibre del Deuteronomi ens diu: “La paraula és molt a prop teu: la tens als llavis i al cor, perquè la posis en pràctica” (Dt 30,14). I l’Evangeli també acaba amb una invitació a posar en pràctica allò que s’ha escoltat: “Vés i fes tu igual” (Lc 10,37).
El contingut de la Paraula que l’Evangeli d’avui ens convida a viure es troba expressat en la coneguda paràbola del bon samarità, i es pot resumir com una conversió del nostre cor a l’amor compassiu i misericordiós de Déu, que es tradueix en la cura de l’altre que necessita atenció. Curiosament, la persona necessitada que aquesta paràbola ens posa davant dels ulls és un estranger, totalment oposat a la mentalitat jueva, vist com un ésser menyspreable i impur, que no era considerat un pròxim digne de rebre ajuda.
El papa Francesc dedica un capítol de l’encíclica Fratelli Tutti a aprofundir en la paràbola del bon samarità, en parlar de l’amor universal que ens ha de caracteritzar. Indica que “a l’amor no li importa si el germà ferit és d’aquí o d’allà. Perquè és l’amor qui trenca les cadenes que ens aïllen i separen, estenent ponts; amor que ens permet construir una gran família on tots puguem sentir-nos com a casa… Amor que coneix la compassió i la dignitat” (FT, núm. 62). Com és de necessari avui trencar els murs culturals, ideològics i racials amb què ens etiquetem, distanciem i fins i tot destruïm, per considerar, en canvi, tota persona com el nostre germà o germana!
El samarità s’atura, posant per davant de les seves pròpies previsions la urgència del germà ferit. Les seves coses passen a un segon pla, i ofereix desinteressadament un bé que avui considerem preciós: el temps personal. S’atura per cuidar de l’altre que necessita: el veu, s’hi acosta, actua; el cuida i passa la nit amb ell. Regala el seu temps, testimoniant que no hi ha res més important a fer en aquells moments. Ens costa donar el nostre temps: “com que tots estem molt centrats en les nostres petites necessitats, veure algú patint ens molesta, ens incomoda, perquè no volem perdre el temps a causa dels problemes dels altres” (FT, núm. 65). Quin bé pot fer a l’altre aturar-nos per escoltar la seva història, interessar-nos, oferir un gest d’afecte, alliberant-nos de les nostres urgències!
Finalment, avui parlem de l’“ètica de la cura” que aquest Evangeli pot inspirar. Cuidar l’altre és l’experiència més genuïna de l’amor, perquè aquest sempre és concret i guaridor. El samarità es va acostar a l’home maltractat, li va embenar les ferides, les va ungir amb oli i vi, el va pujar a la seva muntura, va buscar allotjament i va involucrar l’hostaler. No va passar de llarg, no es va preguntar si era “el seu pròxim”, es va fer càrrec del seu germà!
Segurament, per aquí hauria de passar la “conversió al Senyor, el nostre Déu, amb tot el cor i amb tota l’ànima”, de la qual ens parla la primera lectura, tenint en compte que el manament del Senyor “no supera les nostres forces ni està fora del nostre abast” (Dt 30,10-11).
En reflexionar sobre aquesta paràbola del bon samarità, fem nostres les preguntes de Fratelli Tutti: “Ens inclinarem per tocar i guarir les ferides dels altres? Ens inclinarem per carregar-nos els uns als altres a les espatlles? Aquest és el repte present que no hem de tenir por d’afrontar” (núm. 70).
Gna. María Inés Fuente
Priora Provincial
Província Santa Rosa de Lima
