«Qui no renuncia a tots els seus béns, no pot ser deixeble meu.»
Jesús va camí cap a Jerusalem, on serà jutjat, mort, sepultat i finalment ressuscitarà. En el seu recorregut es troba amb diverses realitats i, al seu pas, acompanya el poble amb els seus ensenyaments. En els versets anteriors es relata que els convidats s’excusen per no assistir al banquet, però el festí ja està preparat; els servidors són enviats a convidar els qui es troben pels camins, carrers i places, per omplir la casa, perquè la gratuïtat, l’hora, el kairós del Regne de Déu no pot esperar.
El diumenge passat vam llegir que Jesús explicava per què no s’han d’ocupar els primers seients, i exhortava: «Quan facis un banquet, convida els pobres i els invàlids… i seràs feliç, perquè ells no et poden correspondre; se’t recompensarà en la resurrecció dels justos.»
En l’evangeli d’avui, XXIII Diumenge del Temps Ordinari, Jesús continua en moviment, pelegrinant amb molta gent. Mirant-los, els diu (v. 26): «Si algú ve a mi i no odia el seu pare, la seva mare… fins i tot la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu.» Jesús exigeix en el seguiment una entrega total (entesa com a despreniment que dóna llibertat): l’amor a Ell i al Regne ha d’estar per damunt d’altres amors, fins i tot negant-se un mateix i superant tot egoisme. És a dir, en conversió permanent, en procés de fer-se i construir-se com a deixeble, juntament amb els germans, en comunitat, junts com a Església.
En el v. 27, convida a portar la pròpia creu i anar darrere del Mestre com a condició del deixeble, reconeixent que Ell va portar primer la creu de tota la humanitat, i per tant la nostra creu. Per a nosaltres, la creu és fidelitat a l’Evangeli en la vida quotidiana, quan les dificultats de la vida es fan costerudes, però confiant en Aquell que ens va estimar primer. I renovant l’entrega, l’amor, més enllà de les circumstàncies, sostinguts en el seu amor, en la seva bondat i misericòrdia.
Els versets del 28 al 32 presenten exemples de persones que es preveuen abans d’iniciar un projecte. Hem de fer el mateix: no es tracta d’un seguiment ingenu, sinó actiu, confiat, seriós i responsable, que exigeix reflexió constant i valenta, especialment quan seguir Crist, en algunes circumstàncies, exigeixi donar la vida (martiri). En altres casos, els més comuns, el seguiment de Jesús és un compromís continu que dura tota la vida: l’anem lliurant dia a dia, no només com a renúncia sinó com a do d’amor per als altres, que ens condueix a una vida duradora amb Ell.
Finalment, en el v. 33, afirma que el deixeble ha de renunciar a tots els seus béns per seguir-lo, de manera que el cor quedi només per a Déu. El Senyor exigeix un cor indivís, lliure d’aferraments, per poder estimar, servir i compartir.
Ens preguntem: quin lloc ocupa Jesús en la meva vida? Estic disposat/ada a posar-lo com a centre de la meva vida, encara que això impliqui renúncies i incomprensions?
No ens desanimem: seguir Crist amb fidelitat és gràcia i do. Jesús va capacitant el deixeble per a un amor radical que ens obre a la veritable llibertat.
Gna. Fanny Calderón Pérez
Província Santa Rosa de Lima
