«He vingut a portar foc a la terra, i com voldria que ja estigués ences!» (Lc 12,49).
Quan Jesús ens diu que ha vingut a portar foc, és perquè ja al capítol anterior (11), i en part d’aquest capítol 12, havia estat dient a l’enorme multitud que s’amuntegava per escoltar-lo, que seguir el seu missatge, optar pel Regne i complir la missió amb la qual Déu ens envia al món, obliga a prendre posició. La seqüència d’aquest llenguatge ja es fa present des del començament del capítol 11, on ens ensenya a parlar amb Déu com amb el Pare de tots, i a confiar en Ell, que no només ens dóna coses bones sinó també el seu mateix Esperit Sant (11,13).
En aquests dos capítols (11 i 12 de Lluc), Jesús té com a interlocutors gent que el criticava, una dona que el lloava, els fariseus, els mestres de la Llei, una gran multitud que s’apinyava per sentir-lo (12,1) i, alternativament amb ells, els seus deixebles, als quals es dirigia especialment en certs moments. Amb tots ells la seva postura és radical, ferma i clara, donant exemple de com, a partir de la fe en Déu, tenint l’Esperit Sant com a testimoni, el Regne es fa present entre nosaltres.
Ell, que abans havia reconegut (Lc 9,50) que els fills de Déu sobrepassen el grup visible dels seus deixebles — cridant també a confiar en els altres: «Qui no està contra vosaltres, és amb vosaltres» — ens deixa clar, però, una mica més endavant, que qui no està amb Ell, està contra Ell, i qui no recull amb Ell, escampa (11,23). És a dir, parla dels qui no es volen definir davant del seu missatge i pretenen romandre neutrals, fent més difícil la transparència del Regnat de Déu.
Arribem així al text que avui ens ofereix la litúrgia, amb un Jesús que parla ferm i clar, sense embuts, amb valentia i gosadia. Sap i ens ensenya que la nostra veritable riquesa és al Cel amb el Bon Pare Déu, que té cura amb generositat dels seus fills. Insisteix que hi ha un Déu que té cura de nosaltres (11,24) i, per tant, aquí no hi ha res a perdre, res a acumular, cap mena de riquesa a buscar. Jesús ens convida a decidir-nos, a deixar-ho tot en mans de Déu i confiar en Ell, a jugar-nos-la per Ell i pel seu missatge d’amor. Ens vol ferms i coherents amb el que implica ser fills del Déu Amor.
És el Jesús valent que diu que a Ell li poden fer el que vulguin, però que a l’Esperit Sant no se’l toca (12,10), perquè Déu està per damunt de totes les coses. El papa Francesc deia que el foc ve a renovar, que «l’Evangeli és com un foc, perquè és un missatge que, quan irromp en la història, crema els antics equilibris de la vida» (Papa Francesc, Plaça de Sant Pere, diumenge 14 d’agost de 2021). I així és: un cop ens obrim a la mentalitat de Jesús, comencem a veure amb els seus ulls, a desxifrar els signes dels temps, a mirar d’una altra manera. Un cop es viu a prop i juntament amb Jesús, les coses ja no poden ser com abans.
El foc exigeix alguna cosa nova, «perquè — deia el Papa Francesc — ens desafia a sortir de l’individualisme, ens desafia a superar l’egoisme, ens desafia a passar de l’esclavatge del pecat i de la mort a la vida nova del Ressuscitat, de Jesús Ressuscitat. En altres paraules, l’Evangeli no deixa les coses com estan; quan passa l’Evangeli, i és escoltat i acollit, les coses no es queden com estaven» (ibid.).
Jesús parla amb un llenguatge molt fort i combatiu, tant als seus deixebles més propers com a les multituds. Va parlar a tots els qui el volien escoltar amb paraules inflamades pel foc de l’Esperit i per l’amor del seu Pare, a qui cercava contínuament en la pregària. En tot moment convida a prendre posició, i prendre posició, encara que no ens agradi, divideix. Cal posar-se d’un costat o de l’altre; en aquest sentit, la pau que ens porta Jesús no és la dels cementiris ni la ingenuïtat del «tot bé» o «visquem la festa en pau». Ser cristià és seguir Jesús, assemblar-nos a Ell, deixar que el seu accent se’ns enganxi i també la seva manera de pensar.
Ell parla el llenguatge de l’Amor i de la Misericòrdia, i aquest és universal, per a tothom, tothom, tothom… i vet aquí ja la divisió, perquè hi ha qui suposa que és només per a alguns, per als qui s’adapten a certs esquemes, per als qui compleixen certes normes… Però, no essent així, ja és impossible relativitzar l’Evangeli i deixar que tot passi, que tot entri i que cadascú en faci la seva pròpia versió segons la seva capella, la seva institució, la seva parcel·la o el seu sector.
Les conseqüències de l’estil i el missatge de Jesús ja les coneixem, sabem com va acabar a la terra, però també sabem molt bé com continua avui en glòria i majestat en un espai obert a tothom on regnarem amb Ell. El que ens queda és pensar si ho creiem o no, si creiem que Jesús realment va triomfar sobre aquell enorme fracàs on tot semblava acabar, si creiem que realment és al Cel i des d’allí, a la terra amb nosaltres, «desvetllat pels nostres desvetllaments», present a les nostres vides, a la distància d’una pregària, d’un record, d’un pensament, en el Pa eucarístic que rebem, en l’Església i en els germans i germanes que caminen al nostre costat.
Ho creiem? Aleshores visquem en coherència amb això, fent que cremi el foc de l’amor de Déu per tothom, fins a les últimes conseqüències. Si no ho creiem, aleshores demanem a l’Esperit Sant que ens ajudi a conèixer bé el seu missatge, a mirar enlaire i acceptar que el triomf i la pau que dóna aquest món no tenen la darrera paraula.
«Viure sense fe, sense un patrimoni a defensar, sense mantenir una lluita per la Veritat no és viure.»
Beat Pier Giorgio Frassati
Gna. Rina Fernández Arévalo
Comunitat de La Serena – Chile
Província Santa Rosa de Lima
