En l’evangeli, Jesús ens diu que som el petit ramat a qui el Pare dona el Regne; ens el dona, ens el lliura com a herència. El grup de deixebles era petit i tots de condició humil. Jesús té un gest de tendresa i els ofereix aquest consol espiritual.
Ens demana que avaluem quins tresors tenim al cor. Quins tresors inesgotables tenim per al Cel? On no arriben ni els comptes bancaris ni els béns materials. Sovint som temptats a aferrar-nos a les coses materials, i sovint d’una manera desmesurada. Per això ens convida a compartir els béns, perquè el veritable tresor és al cel.
El que atresorem moltes vegades neix de compartir i repartir. De fer donació i donar-nos. Aquest mateix do d’Amor que el Pare ens fa en Crist Jesús.
Aquest amor que atresorem, quin tipus d’amor és? Es pot classificar, qualificar l’amor? I per què l’amor és el tresor? Perquè compartir amb els altres, unir-nos als altres, ens fa millors persones, ens treu de l’aïllament, de la solitud, de l’egoisme, ens guareix de les tristeses.
Els tresors es busquen i es cuiden. Buscar aquest tresor d’amor és proposar-nos cada dia estimar més, fer feliços els altres i ser feliços nosaltres, cuidant aquest amor que donem i compartim.
L’amor és servei, afecte familiar, amistat, vida compartida. Només augmentem aquest tresor si ens encomanem a l’Esperit Sant, perquè ens ompli del seu amor immensurable, que com més es dóna, més es té. Jesús, amb la seva entrega, ens convida a omplir el cor del seu amor per donar-lo sense mesura.
I la pregunta ara és: com eixamplar el cor perquè hi càpiga aquest amor immensurable? Jesús ens convida a multiplicar el nostre tresor cada dia. Cada cop que compartim el seu do d’amor amb obres de misericòrdia, visitant malalts, manifestant el desig de perdó i conversió, compartint i acompanyant en l’alegria i el dolor, comprometent-nos a pregar els uns pels altres, mirant als ulls del més trencat i necessitat, cridant-lo pel seu nom per reconèixer la seva dignitat humana de fill de Déu.
Jesús ens diu: Estigueu preparats, amb els llums encesos, com aquells que esperen el seu Senyor, per tal que, quan arribi i truqui a la porta, li puguin obrir: feliços els qui esperen i acullen el Senyor.
Com estar preparats, amb els llums encesos, per respondre tan bon punt ell cridi? Com mantenir-nos sempre preparats? No puc esperar-lo amb els braços creuats. He d’ocupar-me, pensar un camí, estar disponible i atent. Estar actius, desperts, atents cada dia, per gaudir de la vida, ser solidaris, amables, alegres.
Amb cada acte de bondat envers els qui ens envolten, rebem Jesús al nostre cor.
El poble d’Israel esperava la crida; les primeres comunitats cristianes compartien els seus béns. Tots reconeixen en el Senyor la seva misericòrdia, el seu poder per alliberar, el seu escut i l’ajuda de Déu als seus fills.
Tot això té com a fonament la Fe.
Una fe en Déu que compleix les seves promeses. Avui, nosaltres, pelegrins a la terra, vivim amb l’esperança de la ciutadania de la Pàtria Celestial.
Ens sentim preparats per a l’eternitat del Regne de Déu?
Com està la nostra Fe?
En què tenim posada la nostra Esperança?
Prof. Norma Siacca
Argentina
Província de Santa Rosa de Lima
