Evangeli: Mateu 10, 37-42
En aquell temps, Jesús digué als seus apòstols: «Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és bo per venir amb mi. Qui estima els fills o les filles més que a mi, no és bo per venir amb mi. Qui no pren la seva creu i m’acompanya, no és bo per venir amb mi. Els qui vulguin guardar la vida en poder seu, la perdran, però els qui per causa meva l’hauran perduda, la retrobaran. Qui us acull a vosaltres, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, acull el qui m’ha enviat. Qui acull un profeta perquè és profeta, tindrà la recompensa dels profetes, qui acull un just perquè és just, tindrà la recompensa dels justos, i tothom qui doni un vas d’aigua fresca a un d’aquests petits, només perquè és el meu deixeble, us ho dic amb tota veritat, no quedarà sense recompensa.»
NOMÉS QUAN ETS BUIT ET POTS OMPLIR
Les primeres afirmacions que recull l’evangelista en aquest passatge desconcerten. Ens fan obrir els ulls i preguntar-nos com es pot escriure una cosa així sobre Jesús, perquè dinamita una realitat íntima i fonamental per a la persona: els seus lligams de sang. Tanmateix, Jesús no rebaixa l’amor humà; el posa en perspectiva. Ens obliga a preguntar-nos què ocupa realment el centre de les nostres vides.
I no es tracta de menysprear la família; el mateix Jesús va plorar pels seus amics, va estimar els seus pares i es va deixar acompanyar pels seus. El que denuncia és una altra cosa: aquesta tendència humana a convertir fins i tot els afectes més nobles en refugis on evitem créixer, decidir o donar-nos. De vegades, hom estima tant la tranquil·litat dels seus que acaba renunciant a la veritat. O estima tant ser acceptat que ja no s’atreveix a viure amb autenticitat.
Vivim en una època curiosa: mai no havíem parlat tant de vincles i emocions i, tanmateix, sovint vivim dispersos, entretinguts, anestesiats, fragmentats, incapaços de mantenir fidelitats profundes. Tot competeix pel nostre cor i per la nostra atenció: l’èxit, la imatge, la comoditat, la por de decebre, la necessitat d’aprovació. Jesús entra enmig de tot aquest soroll i formula una pregunta radical: «Què estàs disposat a posar en primer lloc?»
Per això afegeix després una frase encara més desconcertant: «Qui no pren la seva creu i em segueix, no és digne de mi». Avui la creu no acostuma a ser de fusta. Té formes diferents: és la paciència amb un infant, el desgast silenciós de tenir cura d’algú que no es pot valer per si mateix, el cansament de continuar creient quan tot sembla esfondrar-se. La creu d’avui gairebé mai no fa soroll; precisament per això costa tant reconèixer-la.
Jesús no idealitza el sofriment. No diu: «Busqueu creus». Diu una cosa molt més humana: «No fugiu d’allò que us costarà estimar de debò». Perquè l’amor autèntic sempre acaba prenent forma de lliurament. No és egoisme. És saber deixar enrere allò que calgui per donar-se totalment al seu servei, perquè només quan ets buit et pots omplir. Ell, principi i fi de tot. Estimar i actuar en el seu nom. Una mirada nova envers l’altre.
I aleshores arriba una de les grans paradoxes de l’Evangeli: «Qui trobi la seva vida, la perdrà; però qui perdi la seva vida per mi, la trobarà». La nostra cultura està obsessionada amb «trobar-se a un mateix». Però sovint aquesta recerca acaba tancant-nos en un laberint interminable d’autoafirmació. Jesús proposa el moviment contrari: hom es troba a si mateix quan deixa de girar obsessivament al voltant del propi jo.
Hi ha persones que posseeixen molt i, tanmateix, viuen buides. I n’hi ha d’altres que aparentment han perdut temps, energia i reconeixement pels altres, però que posseixen una plenitud estranya. Com si la vida només adquirís sentit quan és compartida.
El final del passatge sembla discret, gairebé domèstic: oferir un got d’aigua fresca. Res d’espectacular. Cap miracle. Cap gesta heroica. Només un gest senzill. I, tanmateix, Jesús hi situa una revelació immensa: el Regne de Déu també habita en les coses petites.
Això resulta profundament actual. Hem convertit la grandesa en espectacle. Tot s’ha de veure, publicar, mesurar i exhibir. Però l’Evangeli insisteix en una altra lògica: el món se sosté gràcies a incomptables gots d’aigua que ningú no aplaudeix i que ningú no mostra. Una conversa que salva algú del desànim. Un mestre que escolta. Una infermera que acarona una mà. Un amic que es manté fidel. Una persona que serveix sense fer-se veure.
Potser el veritable problema contemporani no és la manca d’informació o de formació, sinó la pèrdua de profunditat. Sabem moltes coses, però habitem poc la nostra pròpia vida. I aquest text de Mateu ve precisament a despertar-nos. Ens recorda que seguir Jesús no consisteix a afegir una capa més a l’existència, sinó a reorganitzar des de dins l’escala dels nostres amors.
Al final, l’Evangeli no pregunta quant posseïm, ni tan sols quant sabem. Pregunta una cosa més decisiva: qui ocupa el centre del nostre cor i què estem disposats a entregar per amor.
I potser és aquí, en aquesta pregunta incòmoda i lluminosa, revolucionària i radical, on comença de debò la fe: aquella que dinamita els nostres altars de comoditat i ens fa viure amb el cor obert.
Laura Burgos, Fedac
Provincia San Raimundo de Peñafort
