El tercer diumenge de Pasqua, centrat en la trobada de Jesús ressuscitat amb els seus deixebles, és clau per consolidar la fe pasqual: mostra que Ell viu i es fa present, especialment en l’Eucaristia i en la comunitat.
Dos deixebles caminen cap a Emaús amb el cor trist, plens de decepció després d’haver vist morir Jesús a la creu. Tot sembla enfosquit: la fe vacil·la i l’esperança s’apaga. S’allunyen de Jerusalem, lloc de la promesa, com qui fuig d’un fracàs.
Mentre conversen i discuteixen, Jesús s’acosta i camina amb ells de manera discreta i respectuosa, fent-se company de camí. Els pregunta, els escolta i els permet expressar el seu dolor, la seva confusió i el seu desencís. Un detall profundament humà: Déu s’interessa pel que portem dins, fins i tot quan està marcat per la tristesa o el dubte.
A partir d’aquí, Jesús els ajuda a rellegir la seva història a la llum de les Escriptures. Els mostra que el que ha passat no és un fracàs, sinó part del pla de Déu. El que semblava derrota és, en realitat, camí de vida. A poc a poc, sense que en siguin plenament conscients, alguna cosa comença a cremar dins seu: el seu cor s’encén en escoltar la Paraula. És l’inici d’una transformació silenciosa.
Tanmateix, encara no són capaços de reconèixer-lo. Els seus ulls estan com velats. Això reflecteix la nostra pròpia experiència: moltes vegades Déu és present en la nostra vida i no sabem veure’l. Necessitem temps, obertura interior i, sovint, un signe que ens ajudi a reconèixer-lo.
Aquest signe arriba en un gest senzill i profund: la fracció del pa. En arribar a Emaús, els deixebles conviden Jesús: «Queda’t amb nosaltres, que es fa tard.» Aquest gest d’hospitalitat és decisiu. Abans de reconèixer-lo, ja han obert casa seva i el seu cor; han escollit no quedar-se sols enmig de la foscor.
A taula, quan Jesús pren el pa, el beneeix, el parteix i els el dona, els seus ulls s’obren. El reconeixen: és el Senyor ressuscitat. I en aquell instant, desapareix de la seva vista. No perquè se n’hagi anat, sinó perquè ara la seva presència ja no depèn del que és visible: han après a reconèixer-lo d’una altra manera.
Aleshores tot pren sentit. Recorden el camí i es diuen: «No ens cremava el cor mentre ens parlava i ens explicava les Escriptures?» Comprenen que Jesús ja era amb ells des del principi, acompanyant el seu procés i il·luminant la seva foscor.
L’experiència no es queda en ells. Immediatament s’aixequen i tornen a Jerusalem. Passen de la tristesa a l’alegria, del desànim a la missió. Esdevenen testimonis: anuncien que el Senyor ha ressuscitat i que l’han reconegut en partir el pa.
Aquest relat ens convida a reconèixer-nos en aquest camí. També nosaltres experimentem moments de desil·lusió, de dubte i de fe feble. A vegades ens allunyem interiorment d’allò que dona sentit a la nostra vida. Però l’Evangeli ens recorda que Jesús sempre es fa proper i camina al nostre costat, fins i tot quan no el reconeixem.
Ens convida a ser persones obertes, capaces d’escoltar, de deixar-nos interpel·lar per la Paraula, d’acollir i confiar. És en aquest procés que el cor comença a transformar-se.
L’Eucaristia continua essent avui el lloc privilegiat on el Ressuscitat es fa present i es dona a conèixer. En l’escolta de la Paraula i en el gest del pa compartit, podem reconèixer la seva presència viva enmig nostre.
I quan la decepció ens envolta, aquest Evangeli ens ofereix una certesa: no estem sols. Jesús camina amb nosaltres, no ens abandona mai i, moltes vegades de manera discreta però real, transforma el nostre cor des de dins.
Com els deixebles d’Emaús, som cridats a obrir els ulls, deixar cremar el cor i reprendre el camí amb esperança renovada.
Gna. Mª Ángeles Figuls OP
