EL FAREISEU I EL PUBLICÀ (Lc 18, 9-14)
A l’Evangeli de Lluc, Jesús explica la paràbola del fariseu i el publicà: dos homes pujaven al temple per pregar.
En temps de Jesús, el fariseu era un home pietós i observant de la Llei, fins i tot més del que aquesta exigia, per assegurar-ne el compliment. El publicà, en canvi, era un jueu que cobrava els impostos de l’Imperi romà, col·laborava amb els ocupants i solia enriquir-se cobrant més del que tocava. Per això era considerat un pecador públic.
El fariseu de l’evangeli s’enorgulleix de les seves virtuts, menysprea els qui no són com ell; la seva pregària és una constant autoafirmació.
El publicà, en canvi, reconeix la seva fragilitat, es sap pecador i necessita i suplica la misericòrdia de Déu. És la seva humilitat la que el fa just davant d’Ell.
El fariseu representa la temptació de l’orgull espiritual: qui es considera just i es compara amb els altres. El publicà, per la seva banda, ens mostra el camí de la humilitat: no es justifica, no presumeix, només demana compassió. És l’actitud del cor humil que es deixa transformar, el que obté el perdó i la pau.
Jesús conclou que el publicà va tornar a casa seva justificat, perquè, tot i ser pecador, la seva pregària fou sincera i humil.
El missatge de Jesús és profundament revolucionari: el just i pietós serà humiliat, mentre que el pecador serà exalçat. Això desconcerta els religiosos i fariseus de tots els temps, perquè mostra que les obres no serveixen de res si ens porten a la supèrbia o a creure’ns superiors als altres. En cadascun de nosaltres conviuen el fariseu i el publicà; “el camí espiritual passa per reconèixer-los”, diu el jesuïta Xavier Melloni.
Fra Marcos ho explica molt bé en el seu article “Per a Déu ningú no està perdut”: el seguidor de Jesús no és el perfecte, sinó aquell que necessita un Déu que l’estimi sense merèixer-ho. “Les prostitutes i els pecadors us prenen la davantera en el Regne de Déu” (Mt 21,31): no pas per ser pecadors, sinó per reconèixer-ho i necessitar Déu. El Déu que exigeix perfecció abans que amor seria un tirà; el Déu de Jesús estima incondicionalment, sense límit i per igual.
El nostre cor coneix la supèrbia del fariseu, i el pecat del publicà també hi habita.
Només en la pregària sincera, en la trobada nua amb Déu, pot vèncer les seves resistències el nostre ego, alimentat per l’orgull i l’aferrament. Allà, en el silenci que apaga el soroll egocèntric del nostre jo, apareix l’esplendor de Déu, el miracle del seu consol.
Tanta misericòrdia ens aclapara; no cap en la nostra comprensió limitada de l’Amor, perquè sentim que, com al publicà, Déu ens estima fins i tot en la nostra feblesa i en la nostra traïció. Aquest amor misericordiós ens dona identitat com a fills de Déu i ens regala aquella alegria profunda de què parla l’Evangeli: “ningú no ens la prendrà”. És l’alegria del publicà que prova el perdó de Déu; és l’alegria del fill pròdig que s’abraça eternament amb el Pare. És la nostra alegria, tast del “cel promès”, quan en el nostre no-res deixem que hi habiti el Tot de Déu.
Aleshores comprenem la inutilitat de la nostra visió farisaica del món: quanta energia gastada acumulant mèrits o virtuts, buscant el reconeixement dels homes i fins i tot de Déu, quan, en realitat, com el publicà, n’hi ha prou de lliurar-se a l’amor incondicional i etern de Déu.
En la pregària som llavor que cau en terra fèrtil. És l’espai privilegiat perquè mori el fariseu que hi ha en nosaltres, i siguem allò que som cridats a ser, en Ell.
Ma. José Arévalo
FEDAC
Provincia San Raimundo de Peñafort
