Quan pensem en la festa de l’Assumpció de la Mare de Déu, la nostra ment se’n va gairebé automàticament cap amunt: imaginem núvols, àngels, glòria i Maria pujant cap a les altures. I està bé, perquè avui celebrem que Déu ha volgut premiar la seva Mare amb el millor de tot. Però, si mirem l’Evangeli que l’Església ens ofereix en aquest dia, descobrim que no ens parla del final de la vida de Maria, sinó dels seus inicis. Ens porta per un camí de muntanya, en un viatge a peu, fins a casa de la seva cosina Elisabet.
Hi ha un secret preciós en tot això: el camí de Maria cap al cel (la seva Assumpció) va començar realment el dia que es va posar en camí per servir la seva cosina (la Visitació). Aquella que avui és coronada a les altures és la mateixa que primer va saber baixar al fang de la vida quotidiana per donar un cop de mà.
Per a nosaltres, Maria no és una estàtua de guix en un altar ni un personatge llunyà de la història. És la nostra Mare. I, com una bona mare, no ens fa grans discursos teològics difícils d’entendre; ens ensenya amb la seva pròpia vida. El relat de la Visitació ens diu que, tan bon punt va saber que seria la Mare de Jesús, Maria «es va aixecar i se’n va anar de pressa».
Pensa-hi un moment! Humanament, Maria tenia mil motius per quedar-se a casa. Acabava de rebre la notícia més impactant de la història; havia d’assimilar tot el que li estava passant, les pors, els dubtes del seu entorn… Qualsevol de nosaltres potser s’hauria tancat en si mateix, pensant: «Ara em toca cuidar-me a mi». Però amb Maria passa exactament el contrari. Quan Déu entra en la seva vida, ella no es tanca; s’obre. La gràcia de Déu no la fa acomodada, sinó que la posa en moviment. Aquesta «pressa» de Maria no és estrès, és l’impuls de l’amor. No pot guardar Jesús només per a ella.
Així, sense fer soroll, Maria es converteix en el primer sagrari del món. Camina per les muntanyes portant Jesús dins seu. És la primera missionera. I ens deixa una lliçó que ens toca profundament el cor: quan deixem que Déu entri en la nostra vida, no és perquè ens quedem flotant dins d’una bombolla de pau espiritual, sinó perquè ens aixequem del sofà i sortim a l’encontre dels altres.
Quan Maria arriba a casa d’Elisabet, no arriba presumint dels seus títols ni exigint que la cuidin perquè és l’escollida. Arriba per fer les feines de casa, per cuidar una dona gran que es troba en els últims mesos d’un embaràs difícil. Va a escombrar, a cuinar, a escoltar, a acompanyar. El seu «Sí» a Déu no es va quedar en paraules boniques; es va traduir en plats nets, abraçades i servei silenciós.
Però fixa’t en el que passa: tan bon punt Maria saluda, l’infant d’Elisabet salta d’alegria dins seu i la casa s’omple de l’Esperit Sant. El servei humil de Maria té la música de Déu. De vegades pensem que, per fer alguna cosa gran per l’Església o pel món, hem de ser persones molt importants o fer grans discursos. Maria ens demostra que el servei més senzill, quan es fa amb amor i amb Déu al cor, té el poder de transformar l’ambient d’una casa. Elisabet ho percep de seguida i es commou: «Qui soc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?» La grandesa de Maria brilla més que mai quan porta el davantal de servidora.
El punt culminant d’aquesta trobada és el Magníficat, aquell bell cant en què Maria obre el seu cor de bat a bat. En lloc d’aplaudir-se a si mateixa per com n’és de bona, es defineix com «l’esclava», la petita servidora que Déu ha mirat amb amor. I canta amb una alegria contagiosa perquè sap que Déu té una tendresa especial per la gent senzilla: derroca els poderosos, acomiada els rics amb les mans buides i, en canvi, omple de béns els famolencs i exalça els humils.
Maria ens ensenya que la veritable llibertat i la veritable felicitat no consisteixen a sortir-nos sempre amb la nostra ni a buscar l’èxit a qualsevol preu. El secret de Maria va ser buidar-se dels seus propis plans per deixar espai als plans de Déu. I els plans de Déu sempre són plans d’amor, de justícia i de servei.
Avui, en celebrar l’Assumpció, mirem el cel amb esperança. Maria és allà dalt perquè primer va saber estar aquí baix, al costat de qui la necessitava. La seva Assumpció és com una palmada a l’esquena que Déu ens dona avui a tots, recordant-nos que cap vida lliurada als altres per amor no es perd en el buit. Cada vegada que ens aixequem de pressa per donar un cop de mà, cada vegada que servim amb humilitat i cada vegada que confiem en Déu encara que no ho entenguem tot, estem fent un pas en aquest mateix camí que va portar Maria directament al cel.
I aquesta meravellosa sintonia entre dir «Sí» i posar-se en camí pren una força entranyable i identitària per a nosaltres, les Dominicanes de l’Anunciata. Va ser precisament en aquesta bonica festa de l’Assumpció, l’any llunyà 1856, quan el nostre estimat Pare Sant Francesc Coll va fundar la nostra Congregació.
Per a nosaltres, aquest dia és el cor bategant de la nostra història. El nostre mateix nom evoca el misteri de l’Anunciació (el «Sí» de Natzaret), però la nostra data de naixement queda marcada per sempre per l’Evangeli de la Visitació. El nostre fundador va comprendre perfectament la pressa de Maria: va veure la necessitat, la manca d’educació i la set de llum de tantes nenes i joves dels pobles, i ens va enviar a caminar per les «muntanyes» de la societat per portar la torxa de la Veritat.
Celebrar avui l’Assumpció és, per a cadascuna de nosaltres, donar gràcies pel do del nostre carisma dominicà. Ens recorda que, des d’aquell 1856, cadascuna de les nostres escoles, missions, comunitats i gestos quotidians de servei continua sent la prolongació viva de la Visitació de Maria. Avui renovem amb alegria la nostra entrega, demanant la gràcia de continuar sent dones del «Sí» que s’aixequen de pressa per encendre la llum de l’Evangeli en el cor dels més senzills i vulnerables. Feliç festa de l’Assumpció i feliç aniversari de la nostra fundació!
Gna. Amaia Labarta Rodríguez
Provincia Rosa Santaeugenia
