L’Evangeli d’aquest diumenge ens presenta tres elements importants:
• El Cel obert: no és una ruptura física, sinó l’eliminació de la barrera entre el diví i la humanitat oprimida.
• La Veu del Pare: un reconeixement de la dignitat que capacita per a la missió de la justícia.
• La Senzillesa: Jesús no cerca trons, cerca el fang del Jordà amb el seu poble.
El baptisme de Jesús al Jordà marca l’inici d’una missió en la qual la divinitat es despulla dels seus privilegis per submergir-se en la realitat sofrent de la humanitat. En sotmetre’s al ritu de Joan, Jesús renuncia a les lògiques de dominació i de supèrbia, escollint fer cua amb els exclosos i els pecadors. Aquest gest no és un mer formalisme, sinó un compromís radical amb la transformació social des de baix, on la justícia de Déu es manifesta en la proximitat i la solidaritat amb els més vulnerables. El cel obert simbolitza la fi de la separació entre el sagrat i el profà, anunciant que la gràcia és ara a l’abast d’aquells que lluiten per un món més humà. La veu del Pare, en anomenar Jesús Fill estimat, no sols valida la seva identitat divina, sinó que proposa un nou model de filiació basat en el lliurament i el servei. Els diversos teòlegs de l’alliberament presenten el baptisme com el sagrament de la coresponsabilitat, on ser fills i filles de Déu implica necessàriament ser germans i germanes dels oprimits, treballant activament per enderrocar els murs de la desigualtat i de la injustícia.
Per això:
«L’aigua del Jordà no cerca la puresa del temple, sinó l’abraçada fresca de la pell colrada del treballador i de l’exclòs.»
«El cel s’esquinça com una ferida de llum, permetent que el murmuri del Pare esdevingui el tro que desperta l’esperança dels pobles adormits.»
«El colom davalla no com un ocell de pas, sinó com l’alè que empeny les naus de la justícia cap a una riba de fraternitat radical.»
Per a la transformació del món, som cridats a viure el nostre propi baptisme com una renúncia a la supèrbia del poder, submergint-nos en les lluites del nostre temps per fer germinar llavors de dignitat en cada racó de la nostra casa comuna.
Si ho apliquem a la nostra vida quotidiana, podem dir que el baptisme trenca la distància entre el cel i la terra, entre l’humà i el diví. Cal trencar les barreres actuals. El fet d’estar tan connectats a través del telèfon o de les xarxes socials, paradoxalment, ens ha distanciat. Recordar l’eficàcia i la força del nostre baptisme ens empeny a trencar distàncies amb els altres: amb aquells amb qui hem tingut algun conflicte, amb aquells que gairebé no veiem, amb aquells que ens han ferit. El perdó ens allibera, tal com Jesús ens va ensenyar en aquest gest humil de deixar-se batejar per Joan. Portar tant de ressentiment ens encadena i ens fa perdre la meravella que, a través del baptisme, Jesús ens va ensenyar: trencar cadenes i estigmes. El primer pas és, doncs, trencar les distàncies amb nosaltres mateixos, per obrir el camí a la trobada amb l’altre, amb el proïsme, amb el meu germà, amb la meva germana.
El segon aspecte és la indiferència i la necessitat de vèncer-la. Quan trenquem l’aïllament interior, descobrim que no estem sols i que, en obrir-nos als altres, la vida ens pot sorprendre de moltes maneres. Sovint el sofriment esdevé més feixuc perquè restem tancats en nosaltres mateixos. En canvi, quan confiem en l’altre —que reflecteix aquest Jesús proper, amorós i atent— experimentem una presència que escolta i acompanya. Aquesta persona també carrega les seves pròpies dificultats, però en compartir la vida ens ofereix una abraçada que guareix. Així, la solitud i la distància es trenquen, perquè ens deixem trobar en aquell o aquella que sofreix, però continua estimant.
En tercer lloc, la coresponsabilitat: sentir-nos germans els uns dels altres ens ajuda a adonar-nos que hi ha moltes coses que són a les mans de Déu, però també d’altres que són a les nostres mans. Aconseguir aquest equilibri entre Déu i nosaltres —Ell que posa de la seva part i nosaltres que posem de la nostra— crea una harmonia que ens permet continuar avançant en la vida.
Finalment, el baptisme ens fa fills. I si ens fa fills, aleshores hi ha una relació, una unió amb Déu que res ni ningú no ens pot prendre. Part de la nostra missió és portar aquesta bona notícia a tothom: som fills de Déu, i per a Ell som importants. Ell és sempre al nostre costat; no ens demana que siguem perfectes, sinó humans, caminant i lluitant per ser millors cristians cada dia. Que ningú ni res no et faci dubtar dels dons que Déu t’ha regalat i ha confirmat en el teu baptisme. La veritable riquesa es troba en el més profund de tu, sembrada per Jesús des del moment en què et va crear.
Germana Kathia Lorena Ibarra Fletes
Província Sant Martí de Porres
