Fets 2, 1-11; Sl 103; 1 Co 12, 3b-7.12-13; Jn 20, 19-23
Pentecosta irromp sempre enmig de les nostres pors. L’Evangeli d’avui ens presenta els deixebles tancats, amb les portes barrades, ferits per l’absència, confosos pel dolor i paralitzats per la incertesa. I és precisament allí on Jesús Ressuscitat es fa present: no espera que siguin forts, no exigeix respostes, ni els retreu la seva fragilitat. Simplement entra, es posa enmig d’ells i els regala allò que més necessiten: «La pau sigui amb vosaltres». Després bufa damunt d’ells i els comunica el seu Esperit.
Profundament actual ressona aquesta escena en la nostra vida religiosa i en la nostra missió dominicana. També nosaltres coneixem portes tancades: cansaments acumulats, recerques sense resposta immediata, comunitats ferides, incerteses davant el futur, lluites interiors que a vegades ens silencien i ens roben l’ardor de la predicació. I, tanmateix, Pentecosta ens recorda una vegada més que l’Esperit Sant no davalla sobre una comunitat perfecta, sinó sobre una comunitat necessitada de vida nova.
El llibre dels Fets descriu aquell moment com un vent impetuós i llengües de foc. L’Esperit no arriba de manera decorativa ni superficial. Arriba per sacsejar, incendiar, desinstal·lar i enviar. El vent remou l’aire estancat; el foc il·lumina i consumeix allò que ja no dona vida. Pentecosta no és un record pietós: és una força viva que continua empenyent l’Església cap enfora, cap a les perifèries humanes, cap als cors assedegats d’esperança.
I potser avui, com a filles de sant Domènec de Guzmán i de sant Francesc Coll, estem cridades a preguntar-nos sincerament: què necessita incendiar novament l’Esperit en nosaltres? Quina part de la nostra vocació s’ha anat acostumant? Quins espais necessiten ser novament habitats per la passió de l’Evangeli?
No és casualitat que, com a Família Dominicana, commemorem també el trasllat del nostre Pare sant Domènec precisament en el marc de Pentecosta. Perquè Domènec va ser un home totalment habitat per l’Esperit. No va predicar des de la comoditat ni des d’una teoria buida; va predicar des d’un cor abrusat per la compassió i per la veritat. Les seves llàgrimes nocturnes, la seva proximitat als pobres, el seu amor apassionat per la Paraula i el seu desig incansable de salvació per a tothom naixien d’una experiència profunda de l’Esperit de Déu.
La tradició diu que Domènec «parlava amb Déu o de Déu». I aquesta síntesi conté el mateix cor de Pentecosta: qui es deixa omplir per l’Esperit no pot romandre tancat en si mateix. L’Esperit sempre ens fa sortir, comunicar, anunciar i crear comunió. Per això sant Pau recorda avui que «hi ha diversitat de dons, però un mateix Esperit». Ningú no posseeix l’Esperit per a si mateix. Tot do rebut té gust de missió i de servei.
En la nostra espiritualitat de l’Anunciata, Pentecosta té un ressò particularment bell. Maria, la dona de l’anunci i de l’escolta, era allí, enmig de la comunitat creient, esperant el compliment de la promesa. Ella no ocupa el centre, però sosté l’espera; no fa soroll, però roman fidel; no cerca protagonisme, però acompanya el naixement de l’Església. Quant necessitem avui tornar a aprendre aquesta manera mariana de viure la missió! Romandre disponibles a l’Esperit, obertes a les seves sorpreses, capaces de sostenir l’esperança fins i tot quan els temps semblen foscos.
Potser el perill més gran per a la nostra vida consagrada no és el cansament, sinó acostumar-nos a viure sense foc interior. Una comunitat pot continuar funcionant externament i, tanmateix, haver perdut la passió. Pentecosta ve precisament a despertar-nos de tota tebiesa espiritual. L’Esperit Sant no ens vol supervivents d’una missió passada, sinó dones profundament vives, capaces d’anunciar amb alegria que Crist continua ressuscitat enmig del món.
Avui el Senyor torna a bufar damunt nostre. Torna a confiar en les nostres mans fràgils. Torna a enviar-nos a predicar, a educar, a acompanyar, a escoltar, a guarir ferides, a sembrar esperança allí on la vida sembla apagar-se. I potser el miracle més gran de Pentecosta no és parlar diferents llengües, sinó tornar a aprendre el llenguatge de l’amor, de la proximitat, de la fraternitat i de la compassió.
Que sant Domènec de Guzmán ens ensenyi a cremar per la veritat sense perdre la tendresa. I que l’Esperit Sant faci de cadascuna de nosaltres una paraula viva de l’Evangeli, capaç d’anunciar, com Maria, que Déu continua fent noves totes les coses.
Gna. Mariela Mareco
Província Santa Rosa de Lima
