L’Evangeli d’aquest diumenge, pres de Mateu 18,21-35, ens presenta dos personatges molt propers: Jesús i Pere. Com moltes vegades, Pere vol tenir una resposta concreta abans que passin les coses. Per això s’acosta a Jesús i li pregunta: «Si el meu germà m’ofèn, quantes vegades l’he de perdonar? Fins a set vegades?» Pere pensava que perdonar set vegades era suficient. Tanmateix, Jesús li respon: «No et dic fins a set vegades, sinó fins a setanta vegades set.» Amb aquesta resposta, Jesús ens ensenya que el perdó no té límits. Perdonar setanta vegades set no significa portar el compte de les vegades que hem de perdonar, sinó comprendre que el perdó ha de formar part de la nostra manera de viure. Jesús ens convida a perdonar sempre, tal com el seu Pare fa amb cadascun de nosaltres.
Jesús ressalta aquest ensenyament mitjançant la paràbola d’un rei que va voler ajustar comptes amb els seus servents. Un d’ells tenia un deute enorme i no tenia manera de pagar-lo. Davant d’aquesta situació, el servent es posa de genolls i suplica: «Tingues paciència amb mi i t’ho pagaré tot.» En veure’l i escoltar la seva súplica, el rei se’n compadeix. No solament li perdona completament el deute, sinó que també el deixa en llibertat. Déu és aquest Rei que mira la nostra pobresa, les nostres limitacions i les nostres faltes, i es compadeix de nosaltres. Ell no mira únicament el nostre deute, sinó que mira el nostre cor i ens ofereix una nova oportunitat. La seva misericòrdia no només esborra les nostres faltes, sinó que ens retorna la llibertat, la pau i l’esperança per començar de nou.
Però aquell mateix servent, que havia estat perdonat, es troba després amb un company que li devia una quantitat molt menor. En lloc de compadir-se’n, el tracta amb duresa i li exigeix que pagui immediatament. El seu company li suplica amb les mateixes paraules: «Tingues paciència amb mi i t’ho pagaré.» Precisament aquell mateix servent no va voler compadir-se’n perquè havia oblidat les paraules que ell mateix havia pronunciat i que ara torna a escoltar de boca del seu company. Aquell home havia experimentat la misericòrdia del rei, però va ser incapaç d’oferir aquesta mateixa misericòrdia al seu company. Havia rebut el perdó, però no havia permès que aquell perdó transformés el seu cor.
Quantes vegades ens passa el mateix? Cada dia rebem l’amor, la paciència i la misericòrdia de Déu, però quan algú ens ofèn, ens costa perdonar. Recordem fàcilment allò que ens han fet, però oblidem tot el bé que Déu ha fet i continua fent en la nostra vida. De vegades volem tornar el mal que hem rebut, venjar-nos o fer sentir a l’altra persona allò que nosaltres hem sentit. Pensem que perdonar significa permetre que l’altre faci el que vulgui, quan en realitat el perdó és una decisió que allibera el nostre cor del ressentiment i ens permet mirar l’altre amb compassió.
Quan parlem de compassió, parlem de saber obrir el cor, sortir de nosaltres mateixos i ser capaços de posar-nos al lloc de l’altra persona. No es tracta de justificar allò que està malament, sinó de reconèixer que l’altre també té una història, ferides, dificultats i necessitats que potser nosaltres desconeixem.
La persona que es posa de genolls, amb llàgrimes als ulls, reconeixent la seva pobresa i demanant una oportunitat. Quantes vegades ens hem trobat en la nostra vida amb persones que necessiten ser escoltades, compreses, perdonades o simplement acompanyades? I, tanmateix, moltes vegades donem l’esquena, ens tanquem en nosaltres mateixos o aixequem barreres que ens impedeixen apropar-nos a l’altre. Avui podríem preguntar-nos: Amb qui necessito tenir més compassió? A qui he de retornar la dignitat?
Gna. Silvia Saquic
Província San Martín de Porres
