La litúrgia d’aquest vintè diumenge del temps ordinari ens convida a contemplar un Déu que supera totes les fronteres i obre la seva salvació a tots els pobles. Les lectures ens parlen d’acollida, de perseverança en la fe i de misericòrdia universal. Ens revelen que l’amor de Déu no coneix límits i ens criden a viure aquesta obertura en el dia a dia.
En la primera lectura, el profeta Isaïes destaca l’acollida que Déu reserva a l’estranger, ja que aquells qui s’aferren al Senyor seran rebuts a la seva muntanya santa. Ens ensenya així que la casa de Déu és una «casa de pregària per a tots els pobles». Déu no fa cap distinció de raça, de cultura o d’estatus; acull cadascú, i la seva salvació s’adreça a tothom. A imatge d’aquesta casa, les nostres comunitats són cridades a esdevenir llocs d’acollida i d’obertura.
En la segona lectura, sant Pau subratlla al seu torn la universalitat de la misericòrdia divina, que s’estén a tots, jueus i pagans. Ens recorda que els dons de Déu són irrevocables i que ningú no queda exclòs de la seva misericòrdia. Malgrat la resistència d’Israel, Déu no abandona el seu poble; ben al contrari, es val d’aquesta situació per obrir als pagans la porta de la salvació. El designi de Déu pot semblar incomprensible, però sempre roman guiat per l’amor. Podem allunyar-nos d’Ell; tanmateix, Ell roman fidel, i la seva misericòrdia és més forta que els nostres rebuigs, les nostres infidelitats i les nostres resistències. S’estén a tothom, creients i no creients, cristians i no cristians. Així doncs, som convidats a creure en la fidelitat de Déu.
L’evangeli, per la seva banda, ens convida a perseverar en la fe, perquè una fe perseverant sempre obté resposta. Sant Mateu ens mostra una dona cananea que suplica Jesús per la curació de la seva filla. Tot i trobar obstacles, no es desanima i, malgrat les proves, insisteix, creu i persevera en la pregària, convençuda que Jesús pot salvar la seva filla. Aquesta insistència humil acaba obtenint satisfacció. Així, Jesús, reconeixent la seva gran fe, li concedeix la curació esperada. D’aquest episodi retenim que la vertadera fe és humil i perseverant; mai no es desanima davant les proves. La cananea ens en dona l’exemple. Es tracta de creure, d’insistir, d’esperar fins i tot quan Déu sembla callar.
Que Déu ens concedeixi la gràcia de perseverar amb humilitat en la pregària, fins i tot en els moments foscos de la nostra vida, d’acollir aquells qui són diferents de nosaltres i de testimoniar, amb els nostres gestos quotidians, la seva misericòrdia universal.
Germana Agnès GOA
Vicariat Sant Francesc COLL













