Aquest jubileu eclesial, que coincideix amb el congregacional pels 150 anys de la Pasqua del nostre P. Coll, ens urgeix a afinar la mirada creient sobre la realitat, com a fidels filles de l’Església i del nostre Fundador.
Avui, Crist, pelegrí de l’amor, la veritat i l’esperança, es fa present a través dels esdeveniments, tal com ho va fer amb els deixebles d’Emaús, i ens interpel·la. Mantinguem les orelles atentes i els ulls ben oberts. Vegem el P. Coll albirant l’horitzó, en un temps marcat per les idees de la Il·lustració i el Liberalisme, per la Revolució Francesa, que impregna Catalunya amb el lema “Llibertat, Igualtat, Fraternitat”, i per les doloroses conseqüències del conflicte civil entre carlins i isabelins. Davant d’aquesta realitat, ell dóna una resposta des de la seva identitat dominicana, “com un home lliure guiat per la gràcia”. El “specialiter ad docendum” dominicà fa bategar el seu cor plenament catequètic i l’estimula a promoure educativament la dona, perquè contribueixi a aquest objectiu, al mateix temps que cobreix el descuit institucional. Així, les seves Filles, “com brillants estrelles”, un cop preparades i havent superat els rigorosos exàmens i oposicions segons les lleis vigents de la Instrucció Pública (cf. Regla o Forma de Viure), seran les primeres religioses dominiques de vida apostòlica d’Espanya. S’establiran tant en grans ciutats com en petits pobles, a petició dels municipis, així com a les escoles públiques d’aquestes poblacions. Avui, seria considerat un precursor de la igualtat de gènere?
El P. Coll, expert en comunió, fraternitat i diàleg comunitari, estimula l’Amor Fratern de la Regla que va professar i que ell mateix va redactar per a les seves Filles: “Per això us heu reunit en una mateixa casa, per viure unànimes en l’amor”.
“El dia que aquest Amor manqui –no ho permeti Déu–, aquest Sant Institut quedarà destruït”. Malgrat la seva condició d’exclaustrat, en ell ressalta l’essència del seu ésser dominicà: la missió apostòlica no és obra de navegants solitaris, d’aquí el seu esforç constant per actuar en equip. Això ressona amb un clam molt actual: “Una vida de comunió que no s’obre a la missió és ambigua, i una missió que no estigui vivificada per la comunió és equívoca”. Amb tot això, em permeto expressar que el P. Coll no només va respondre a les inquietuds revolucionàries del seu temps, sinó que es va avançar un segle al Vaticà II: “Examina els signes dels temps i els interpreta a la llum de l’Evangeli” (GS, 2). Per a ell, les alegries i esperances, les tristeses i angoixes dels homes i dones del seu temps, sobretot dels qui pateixen, són també les alegries i esperances, les tristeses i angoixes dels deixebles de Crist (cf. GS, 1). En aquesta línia, Sant Joan Pau II va expressar sobre el nostre Fundador: “Mossèn Coll és per a molts transmissor de fe, sembrador d’esperança, predicador de l’amor, de la pau i de la reconciliació” (AAS, 1979).
El mateix document diu que, per restaurar la fe cristiana, pertorbada pels estralls de la guerra i les discòrdies civils, i més tard pel creixement de la indústria i el comerç a Catalunya, fundà les Dominiques de l’Anunciata. Ho féu presidint-les com a mestre, pare i defensor, i amb paraules plenes d’esperança: “Com un arbre ple de llum i sol, la nova congregació es va estendre…”
Aquest amor i esperança es reflecteixen en els seus consells: “Exerciteu la vostra caritat amb l’ensenyament… i tingueu present el que va dir Jesucrist (Mc 10,14): ‘Ell els abraçava, els beneïa i els imposava les mans'”. Tot i els moments difícils, el P. Coll va saber esperar i mantenir viva l’esperança contra tota esperança: “Dubtareu… si aconseguireu l’expansió d’aquest Sant Institut…? Aquest Institut no cessarà fins que no sigui dilatat i estès per tota la terra” (Projecte de Constitucions).
Avui, en un món desesperançat, replegat pel temor al delicte i la inseguretat, més individualista i manipulat per les xarxes socials, aquesta predicació de l’amor actiu i de l’esperança contra tota esperança esdevé més contracultural que mai. Malgrat això, el P. Coll ens insta a escoltar el Sínode, que ens convida a “eixamplar la tenda”, i a considerar el continent digital com un espai de trobada i evangelització, amb els seus reptes i perills, que cal abordar amb saviesa. El Bisbe de Vic, durant els dies de la canonització, deia: “El foc de l’amor que hi ha en el cor de mossèn Coll crema d’amor… i el foc de l’amor no es pot aturar”. El P. Coll, avui, seria sens dubte un “missioner apostòlic digital”. Amb el seu amor ardent i el foc de la seva veu de tro, estaria unint fe i tecnologia, per arribar als racons més llunyans, portant el missatge d’amor i esperança a tots, especialment als infants, joves i famílies.
Per això, les Dominiques de l’Anunciata continuarem educant amb amor, discernint, amb la llum de l’Esperit, les noves necessitats i presències. A vegades ho farem amb un amor crucificat (per la manca de religioses, pel tancament de comunitats…), però sempre amb la convicció que aquest amor és presagi i esperança de Resurrecció.
Les germanes més joves, acompanyades per la saviesa i proximitat de les més experimentades, ja intueixen les necessitats i oportunitats del present educatiu. Els fruits d’aquesta sembra esperançada, regada amb amor, ja comencen a brotar.
Gna. Alicia Ovejero, OP
